Joan Nogué sobre Agroperifèrics

[cat]

Passen els anys i no deixa de sorprendre’m i de meravellar-me la capacitat dels éssers humans per crear llocs en els espais més insòlits que hom pugui imaginar. Crear un lloc és imbuir d’ànima una porció de l’espai geogràfic que fins llavors no la tenia; és farcir de significats, d’emocions i de memòria un racó de món anònim, amorf. Aquesta immensa i atapeïda xarxa de llocs que els éssers humans som capaços de generar és el que converteix l’espai geogràfic en un espai existencial, geoexistencial, per ser més precisos. Els llocs, en efecte, no són simples localitzacions; són, sobretot, els nodes experiencials que ens arrelen a un tros de territori. Són un cau, un refugi, un recer, un bocí de terra que interioritzem, que fem nostre de moltes maneres i per múltiples raons.

Aquests llocs, als quals infonem significacions i sentiments, no tenen per què posseir cap mena de qualitat formal ni valor estètic socialment reconegut. Poden posseir-los i, de fet, aquest és el cas d’aquells llocs en majúscules que ens identifiquen com a col·lectiu, que esdevenen referents i símbols per al conjunt de la societat. En general, però, en la nostra quotidianitat sovint creem llocs en espais banals, senzills, fins i tot marginals, que passen desapercebuts als ulls dels nostres conciutadans. Són rellevants per a nosaltres i insubstancials per als altres.

L’horta perifèrica, periurbana, la que aprofita de manera espontània els espais intersticials buits i dispersos que generen els processos contemporanis de metropolització i urbanització difusa i dispersa pel territori, és un laboratori excel·lent per entendre com es pot crear un lloc partint del no-res. I com es pot omplir de memòria un receptacle espacial que no la tenia. Segurament l’havia tinguda, però ha quedat anorreada per les grans infraestructures que, insensibles a les traces del passat, l’han esquarterada i volatilitzada. I, malgrat tot, la memòria torna: reconfigurada, reconstituïda, de la mà d’uns actors nous, però torna a fer-se present. Hi contribueixen —i molt— els objectes efímers i amb una segona, tercera o quarta vida que els nous hortolans utilitzen. Estris que, un cop gastats i envellits, solen anar a parar a les escombraries o, en el millor dels casos, a un contenidor de reciclatge que la regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament de torn posa a disposició de la ciutadania. Quan aquests objectes se’n salven, però, contribueixen de nou a proveir d’identitat uns pocs metres quadrats anodins. Quantes vides varen tenir? Qui els va utilitzar? D’on vénen? No ho sabrem mai.

Un cert aire efímer plana sobre tot plegat i reforça la sensació de campament, d’instal·lació temporal. Vet aquí una mena de nomadisme sedentari, i valgui la contradicció. S’ocupa temporalment un bocí d’espai que esdevé lloc, però aquesta temporalitat és indefinida. Podria succeir, com així ha estat en moltes ocasions, que les infraestructures veïnes s’ampliessin i foragitessin els estadants una miqueta més amunt, o més avall, on es reconstruiria el lloc de manera pràcticament idèntica. Nòmades sedentaris, en efecte. Ocupadors de territoris sobrants, de retalls espacials, de deixalles geogràfiques, talment com aquelles mates d’herba i aquells arbustos esfilagarsats que, gairebé com un miracle, arrelen a les mitjanes d’autovies i autopistes davant la indiferència dels automobilistes.

Els horts marginals, perifèrics, espontanis i efímers ocupen terrenys híbrids, mestissos, fronterers, en les escletxes entre allò construït i allò no construït, entre el que és útil i el que és inservible, entre allò planificat i allò no dibuixat… i desdibuixat. Se situen en els llindars, en les falles, en els punts crítics de confluència d’usos i de mirades diferents, a voltes incompatibles. S’emplacen en el límit, en els perímetres, en els espais limítrofs conformats per membranes de geometria variable.

Malgrat que els veiem una i altra vegada mentre transitem amunt i avall, aquests són, fet i fet, espais poc explorats, paisatges incògnits. Els classifiquem com a terres de ningú, com a  territoris sense rumb ni personalitat quan, en realitat, no és ben bé així. Una fesomia externa aparentment desendreçada i per a alguns rònega transmet, de lluny, una certa sensació de deixadesa i abandó. De prop, les coses canvien i emergeix tot un autèntic microcosmos, una parcel·lació de l’entorn funcional i ben lògica. I emergeix, sobretot, un recuperat sentit del lloc.

Joan Nogué

Catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona
Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya
….

[cast]

Transcurren los años y no deja de sorprenderme y de maravillarme la capacidad que tenemos los seres humanos para crear lugares en los espacios más insospechados que uno pueda imaginar. Crear un lugar es imbuir de alma una porción del espacio geográfico que hasta entonces carecía de la misma: es rellenar de significados, de emociones y de memoria un rincón anónimo y amorfo de este mundo. Esta inmensa y tupida red de lugares que los seres humanos somos capaces de generar es lo que convierte al espacio geográfico en un espacio existencial, geoexistencial para ser más exactos. Los lugares, en efecto, no son simples localizaciones; son, sobre todo, los nódulos experienciales que nos arraigan a un pedazo de territorio. Son un reducto, un refugio, un recinto, un trozo de tierra que interiorizamos, que nos apropiamos de muchas maneras y por múltiples razones.

No es condición imprescindible que estos lugares, que rellenamos de significados y de sentimientos, posean calidad formal alguna ni un valor estético reconocido socialmente. Pueden poseerlos y, de hecho, éste es precisamente el caso de aquellos lugares en mayúscula que nos identifican como colectivo, que llegan a ser referentes y símbolos para el conjunto de la sociedad. No obstante, a menudo, inmersos en nuestra cotidianeidad, creamos lugares en espacios banales, sencillos, incluso marginales, que pasan inadvertidos a la mirada de nuestros conciudadanos. Son importantes para nosotros, pero insubstanciales para los demás.

Los huertos periféricos, periurbanos, que aprovechan de manera espontánea los espacios intersticiales vacíos y dispersos generados por los procesos contemporáneos de metropolización y urbanización difusa y dispersa por el territorio, son un excelente laboratorio para comprender cómo puede crearse un lugar a partir de la nada; y cómo puede llenarse de memoria un receptáculo espacial que aún no la tenía. Seguramente la había poseído, pero las grandes infraestructuras insensibles a las huellas del pasado la aniquilaron, la cuartearon, la volatilizaron. Y, a pesar de todo, la memoria retorna – reconfigurada y reconstituida- de la mano de nuevos actores. Contribuyen a ello los objetos efímeros que disfrutan de una segunda, tercera o cuarta vida y que los nuevos hortelanos utilizan. Utensilios que, desgastados y envejecidos, suelen terminar en la basura o, en el mejor de los casos, en un contenedor de reciclaje que la concejalía de Medio Ambiente del Ayuntamiento de turno pone a disposición de la ciudadanía. ¡Qué suerte la de aquellos objetos que se salvan y  contribuyen, así, a proveer de identidad unos pocos metros anodinos! ¿Cuántas vidas han tenido? ¿Quién los utilizó en el pasado? ¿De dónde provenían? Nunca lo sabremos.

Una cierta atmósfera efímera se halla muy presente en esos entornos y refuerza la sensación de campamento, de instalación temporal. Valga la contradicción, he ahí una especie de nomadismo sedentario. Se ocupa temporalmente un retazo de espacio que llega a ser lugar, aunque dicha temporalidad sea indefinida. Podría suceder -y así ha ocurrido en muchas ocasiones- que las infraestructuras vecinas se ampliasen y expulsasen a estos nómadas unos cuantos centenares de metros, pero pronto se reconstituirían los asentamientos. Ocupantes de territorios sobrantes, de retazos espaciales, de desperdicios geográficos, como si fueran estas hierbas y arbustos deshilachados que, por obra y gracia de la naturaleza, echan raíces en las cunetas de autovías y autopistas ante la indiferencia de los automovilistas.

Los huertos marginales, periféricos, espontáneos y efímeros ocupan terrenos híbridos, mestizos, colindantes, en las grietas entre lo construido y lo no construido, entre lo útil y lo inservible, entre lo planificado y lo no dibujado… y desdibujado. Se sitúan en las lindes, en las fallas, en los puntos críticos de confluencia de usos y de miradas a menudo incompatibles. Arraigan en el límite, en los perímetros, en los espacios fronterizos conformados por membranas de geometría variable.

A pesar de que los vemos una y otra vez mientras transitamos y circulamos por estas periferias, son, de hecho, espacios poco explorados, paisajes incógnitos. Los clasificamos como tierras de nadie, como territorios sin rumbo ni personalidad, aunque, en el fondo, ésta no es su realidad. Una fisonomía externa aparentemente desaliñada y, para algunos, deteriorada transmite, a lo lejos, cierta sensación de dejadez y abandono. No obstante, de cerca, las cosas cambian y emerge un auténtico microcosmos, una parcelación funcional y lógica del entorno. Y, sobre todo, emerge un recuperado sentido del lugar.

Joan Nogué

Catedrático de Geografía Humana de la Universidad de Girona
Director del Observatorio del Paisaje de Catalunya

….

[en]

As the years go by I am endlessly amazed and filled with wonder at our capacity as human beings to create places in the most unlikely spaces imaginable. To create a place means to inject soul into a portion of geographic space which previously had none: to fill an anonymous, amorphous corner of our world with meanings, emotions and memory. This huge, dense fabric of places that we human beings are able to generate is what transforms geographic space into existential – or rather geoexistential – space. Places are not just locations. They are, above all, experiential nodes that connect us to a piece of territory in a profound way. They are bastions, refuges, enclosures, pieces of land that we interiorise and appropriate in many ways and for many reasons.

These places, which we fill with meanings and emotions, do not necessarily have to possess any specific formal quality or a socially accepted aesthetic value. They may do so, as in the case of easily recognisable places that identify us as a community, that end up becoming landmarks and symbols for society as a whole. Nonetheless, as we go about absorbed in our daily lives, we also create places in banal, simple, even marginal spaces that often go unnoticed by our fellow citizens. They are important to us, but insubstantial to others.

The peripheral, periurban market gardens that take advantage of the scattered, empty, interstitial spaces generated by contemporary processes of metropolisation and urban sprawl are an excellent laboratory for understanding how place can be created out of nothing; and how it is possible to inject memory into a spatial repository that didn’t yet have any. Although these places probably did have memory in the past, but it was destroyed, dismembered and pulverised by the massive infrastructures that are oblivious to the past. But in spite of everything, memory returns – reconfigured and reconstructed –, reinstated by new actors. This process is boosted by ephemeral objects that enjoy a second, third or fourth lease on life, and which the new market gardeners reappropriate and use. Old, worn out tools that would usually end up in the bin or, at best, in a recycling container provided by some municipal environmental department. What fortune, those objects that are saved and help shape the identity a few anodyne square metres! How many lives have they had? Who used them in the past? Where did they come from? We will never know.

These environments have a strong ephemeral feel that reinforces the sense of a camp or a temporary, makeshift facility. It is a kind of “sedentary nomadism” – contradiction intended. Somebody takes care of a remnant of space that becomes a place, even if it is for an indefinite period of time. Sometimes – or rather, often – the surrounding infrastructures are extended, driving these nomads a few hundred meters further out. But the settlements are quickly rebuilt. Occupants of leftover territories, spatial remnants and geographical wastelands, like the tattered shrubs and weeds that, by the work and grace of nature, put down roots alongside motorways and highways to the indifference of drivers.

Marginal, peripheral, spontaneous, ephemeral market gardens occupy territories that are hybrid, mixed, adjacent, in the cracks between the built and the unbuilt, the useful and the unusable, the planned and the unimagined… and ambiguous. They settle on boundaries, on faults, on the critical points of convergence of often incompatible uses and visions. They put down roots in the margins, the perimeters, frontier lands made up of membranes of variable geometry.

Although they are ever-present as we travel and circulate through these peripheries, they are, in reality, largely unexplored, unknown landscapes. We classify them as no mans lands, as territories without purpose or personality, even though this ultimately has nothing to do with their real existence. Their seemingly untidy appearance can look rundown to some, and can transmit a certain sense of slovenliness and neglect from a distance. But up close, things change, and a true microcosm comes to light – a functional, rational subdivision of the environment. But above all, what emerges is a recovered sense of the place.

Joan Nogué

Professor of Human Geography at the University of Girona
Director of the Landscape Observatory of Catalonia