El bosc se’ns fa petit // Jordi Mitjà

“Hi ha massa gent al bosc i el bosc ens fa patir”

La Violació – Albert Pla

El bosc de Can Sis Rals es fa petit. Ara podem dir, amb propietat, que cap llei de protecció del patrimoni cultural n’ha aturat l’enderrocament. Paradoxalment, un ajuntament que amb la legislació del patrimoni cultural a la mà, podia interferir per intentar protegir-lo i conservar aquesta construcció única a Catalunya, s’ha plegat de mans. I no només no ha fet res, sinó que ha incentivat aquesta agònica desaparició amb pressions molt subtils que al·legaven un perill desmesurat. Ha posat la por a la pell i en el cos del seu creador, en Josep Pujiula. I ens ha demostrat que les lleis que imperen ara són la sobreprotecció i la normativització d’ús per damunt del valor artístic i patrimonial. Argelaguer, que apareix al mapa global per aquestes construccions, no ha pogut fer res. Els pocs vilatans que ho han intentat esgarrapant firmes, no han frenat la desfeta.

Utilitzo el terme “enderrocar”, tot i que no seria el correcte. Els que coneixíeu aquell indret, sabeu que el gruix de construccions que allà s’hi van fer eren de fusta i amb materials recuperats. Les poques construccions amb formigó -les fonts i les basses- són producte de materials excedents de la construcció de la variant. En Josep va pactar amb els paletes d’aquella obra “magna”, la reutilització del formigó sobrant per posar-lo en mans d’una genialitat desbordant: per aturar l’aigua, fer-la serpentejar per dics, petites basses, passeres, molins… o l’aigua circulant per un pendent modificat, amb una gran gorja artificial, com una gran panxa central. Un espai fet per al gaudi dels seus usuaris, verge, com la natura més selvàtica que n’era el seu referent. Una còpia d’un estadi anterior a qualsevol descobriment, per a exploradors, turistes intrèpids, o per a indígenes que se’l feien seu al capvespre, per a lladres de filferro i somiatruites…

Diríem doncs que el bosc de cabanes d’en Josep s’ha desmantellat, de mica en mica, en mans del mateix creador. Com una condemna mai escrita, mitològica i poètica. Desfer en molt poc temps, el que t’ha costat anys en aixecar.

A mitjan del 2012 vaig constatar que allò faria mala fi. D’ençà fins ara, març del 2013, el bosc ha fet una mutació espectacular, s’ha esmicolat, primer amb les decapitacions de les grans torres que el feien visible des de la carretera, i més tard amb la desfeta de la gran xarxa de laberints on ens perdíem, i així fins a rasurar quasi definitivament qualsevol rastre. Un cop cremats els vistosos farcells de branques apilonades, lentament, amb mig any, n’ha quedat poc més que les fonts i els tòtems metàl·lics que encara coronen algun marge. Ara podem parlar d’un racó que sobreviu a l’especulació salvatge enfrontant-se al salvatgisme il·lustrat, romàntic, rar i espectacular que va ser i serà en la memòria dels qui hem tingut el privilegi de trepitjar-lo i enfilar-s’hi. Hem passat de veure com un bosc nou anava arrelant, damunt d’un altre, com una crosta, modificant inclús les ferides d’altres obres “legals”, que no són, ni seran mai una obra d’art; a una ferida irreparable, la desaparició d’un somni utòpic i la dedicació obsessiva d’un dels artistes “outsiders” més importants del nostre territori. A tot això només puc dir: VISCA LA GENEROSITAT EXTREMA D’EN JOSEP PUJIULA!

Jordi Mitjà. Abril, 2013