articles

El paisatge i nosaltres // Mercè Ibarz

El paisatge i nosaltres

Mercè Ibarz

Som paisatge. Els humans no ens hem inventat el paisatge com un refinament ociós de la mirada. Ni, en el cas dels paisatges industrials, com una forma més d’encapsular el temps perdut, com una manera més del museu. Sinó que els humans som paisatge.

Parlo des de l’escriptura, des de les indagacions que la gent que escrivim fem per tal d’explicar-nos i trobar veracitats en els personatges i en les històries que contem. No adopto ara de manera primordial el punt de vista de la professora que treballa sobre l’art, el cine i la fotografia –arts visuals en què el paisatge és determinant—sinó que us proposo la perspectiva de la persona que, quan escriu, en particular narrativa però també quan faig periodisme, necessita de manera bàsica descriure el paisatge, l’ambientalitat, l’espai d’experiència i vida.

És cert que sovint aquesta importància del paisatge en els propis escrits la veus després, que més aviat t’ho diuen els lectors. Per a mi el món físic és un eina de la memòria i de la imaginació que em permet escriure, una forma visual d’escriure. Així m’ha passat amb el paisatge rural i amb el paisatge urbà. Però, en veritat, m’ha costat temps acceptar que tinc una vena de “paisatgista”, m’hi trobava incòmoda, no m’hi reconeixia, jo volia parlar de l’experiència sensible del món i no em proposava de cap de les maneres estetitzar l’experiència de l’espai que ens acull. Intuïa que per als crítics literaris dir-me paisatgista era una manera fina de dir que escrivia de coses quotidianes, a l’abast de la mà, o bé que era una romàntica que tractava la vulgaritat de la vida amb pinzellades estètiques.

Fins que he comprés que l’espai, el paisatge, ens conforma. I que sigui el que sigui que vulgui dir per als altres “paisatgista” per a mi és important.

¿Quin és el sentit del paisatge en la vida humana? El paisatge és una prolongació del cos humà, del nostre cos, i ens constitueix tant com la història. Fet i fet, el paisatge, com el clima, no és deslligable de la història d’un individu i d’una col·lectivitat sinó que la vida humana té una estructura històrico-paisatgística. Quan ho vaig llegir per primer cop, fa set o vuit anys, em vaig quedar parada. Som paisatge! Sabia que som història, que la història ens conforma en gran manera, però no sabia com interpretar la importància de l’espai i les seves formes i colors—fins les seves olors i, sobretot, la llum, la llum és molt important—en la meva manera d’entendre el món i de mirar, pensava que era una cosa derivada del fet de ser jo una criatura del cine, formada en tantes coses pel cine.

Dos pensadors m’han ajudat a entendre-ho: el japonès Tetsuru Watsuji i gal·lès Raymond Williams. Que som paisatge ho diu el filòsof japonès, en un llibre que data de 1935 i que podem llegir en traducció espanyola, Antropología del paisaje. Climas, culturas y religiones (Sígueme, 2006). Entre les idees fonamentals d’aquest llibre que l’autor qualifica d’antropologia filosòfica i on dóna cabuda a la noció d’ambientalitat, aquestes són algunes idees que més trobo adients de considerar:

Avui [i ho diu el 1935], “s’imposa ressuscitar, juntament amb la subjectivitat del cos, la del paisatge”, és a dir, ser conscients que el paisatge forma part del nostre cos, de la individualitat de cadascú i, doncs, de la col·lectivitat. Per això Watsuji estableix una relació entre el clima, la cultura i la religió.

És clar que hem deixat de banda, en les nostres societats occidentals laiques, la religió, o potser l’hem transformada en d’altres formes de comunió, potser el cinema ja començava a substituir la religió clàssica a Occident en el temps que Watsuji escrivia sobre el paisatge. Però, si bé no acostumem a parlar de religió, encara creiem que la cultura compta. I per això Watsuji la lliga al clima, o sigui, al paisatge. Aquí a Igualada, amb la importància mediterrània de l’aigua, en sabeu alguna cosa…

La investigació de Watsuji continua la del seu mestre Heidegger sobre l’ésser i el temps, sobre l’ésser històric si ho volem dir així. Watsuji hi afegeix l’espai. O sigui, l’ésser, el temps i l’espai: “en el clima i en el paisatge l’ésser humà es descobreix a si mateix.”

Aquesta subjectivitat que Watsuji reclama va ser per a mi una mena d’il·luminació que em va permetre entendre més sobre mi mateixa i sobre els meus escrits que cap altra cosa que m’hagin pogut dir. I a partir d’aquí, he comprès més bé tantes altres obres literàries i, també, tantes qüestions com les que es proposa l’Observatori del Paisatge.

El paisatge, precisa l’autor japonès, “no és merament un objecte de les ciències naturals”, és condició de l’ésser històric. El paisatge constitueix tant l’ésser històric com ho fa el temps, el decurs i pas del temps, l’abans i l’ara, els efectes del passat en el present i així en el futur. Aquí ja hi trobem elements de gran interès per avaluar els nostres paisatges industrials, que vistos des de la imprescindible perspectiva de Watsuji són història, sí, però també memòria.

La història i la memòria no són la mateixa cosa, la memòria parla de la subjectivitat, d’allò que la vida deixa impregnada en cada persona, en cada individu, i així en la comunitat. La memòria és més subtil i difícil de copsar que la història, amb les seves dates temporals sovint bastant precises, com quan parlem del barri del Rec d’Igualada, per exemple. La memòria està feta de les llesques i polsims de pedres i de les olors i els colors de les fàbriques, dels vells camins, de tot allò que evoca persones, mirades, gestos, veus, formes de treball, d’oci, la duresa material de la vida i les formes de vida que el treball conté –que ha contingut durant tants anys.

La història seria l’esperit, la memòria el cos.

Així ho expressa l’elaborada reflexió de Watsuji: “L’esperit només arriba a constituir la història en tan que propi desplegament [de l’esperit] quan [l’esperit] és un subjecte que s’objectiva, un subjecte amb un cos. Aquesta corporeïtat subjectiva és justament l’ambientalitat. El caràcter dual, finit i il·limitat de l’ésser humà es posa de manifest de forma clara en l’estructura històrico-paisatgística de la vida humana.”

Insisteixo encara en el pensament de l’ambientalista japonès perquè, en la nostra tradició occidental, i potser fins que els pensaments conservacionistes i ecologistes no han prosperat com ara ja es pot dir que ho han fet, la nostra tradició d’entendre el paisatge és tota una altra, ben diferent de la d’Orient representada per Tetsuro Watsuji.

La majoria de nosaltres considera a Occident que el paisatge és un invent de la mirada exterior, de l’espectador ociós que s’ho mira, des de fora, sense implicació ni menys encara responsabilitat. Occident, com algunes altres civilitzacions, es considera a si mateixa una societat “paisatgera” (paysagère), segons la formulació dels estudiosos francesos Augustin Berque i Alain Roger que han marcat la teoria del paisatge

Segons Berque i Roger un procés de civilització específica donava finalment sortida a un sentit de l’espai que permet parlar de paisatge en certes societats, és a dir, el paisatge seria sobretot un producte estètic.

En efecte, Occident ha considerat sempre que una cosa és el paisatge i l’altra la feina que s’hi fa. Que allò que l’espectador desvagat veu com un paisatge és en realitat un lloc de treball, de vida sovint difícil i poc reconeguda per la cultura, menys encara per l’estètica. Així ho podem llegir en el llibre capital de l’historiador britànic Raymond Williams, del qual disposem de traducció així mateix en espanyol, El campo y la ciudad (Paidós, 2001, ed. original anglesa de 1973). A la concepció paisatgera francesa, Williams hi fa un matís important: el paisatge seria un punt de vista, un punt de vista anterior a la seva construcció estètica. Abans que el pintor paisatgista, diguem-ne, hi ha el viatger ociós que arriba a un lloc i se’l mira.

El camp, diu Williams, no és paisatge per a la gent que el treballa. El camp no és mai paisatge abans de l’arribada d’un espectador desocupat que pot permetre’s una distància en relació a la naturalesa. El paisatge, en conseqüència, abans de ser-ho és distància social.

Però l’experiència contemporània del paisatge dóna més la raó a Watsuji que no pas a Williams. Sobretot per l’alienació, em diu la meva experiència de filla de pagès i la de veïna de Barcelona des de fa quaranta anys. Per l’alienació que representa no assumir que el paisatge no és una qüestió estètica ni de les ciències naturals sinó una estructura humana.

Els habitants del món rural no saben ara com conviure amb els canvis tremends que coneixen des dels anys 60, i els veïns del món urbà encara menys. Per no parlar de les ciutats intermèdies, que com sabem, recullen encara més les contradiccions del paisatge. Si continuem considerant, com vol la nostra tradició –la francesa de Roger, la britànica de Williams—que el paisatge és la construcció d’un ull aliè i desvagat, poc podem assumir la destrucció del paisatge—tant freqüent entre nosaltres—com a part de la destrucció de la nostra vida quotidiana, que així és.

Per assumir-ho del tot els efectes de la destrucció del paisatge ens cal entendre primer que en el paisatge ens va la vida.

Perquè, en veritat, Watsuji i Williams són complementaris. Si bé el gal·lès considera el paisatge per ell mateix, sense relació ni amb el clima ni la cultura ni menys encara amb la religió, posa en marxa al mateix temps una noció que lliga bé amb la investigació ambientalista del japonès. Williams parla de l’estructura del sentir, que permet captar els moments de canvi, quan emergeix lo nou en una configuració cultural.

L’estructura del sentir és un camp de possibilitats que justament els nostres paisatges, i potser els industrials sobretot, reclamen de tots nosaltres, ara que tantes coses estan morint i d’altres estan naixent. Sentir i pensar no són coses deslligades sinó estretament relligades (Williams), com ho està en nosaltres el paisatge entès com a estructura bàsica humana, com a cos del nostre esperit (Watsuji).

A partir de les evolucions de la història i dels avatars de la memòria, el paisatge industrial apareix com a un dels elements d’anàlisi que ens permeten sentir i pensar l’emergència de les coses noves que, en aquesta llarga crisi, s’estan manifestant, potser sense que les sapiguem encara interpretar.

Ho diré d’una altra manera, més lligada a la meva pròpia vivència del paisatge. Fins trobar-me amb Watsuji, filla del camp que sóc, del qual no estic deslligada ni com a persona ni com a escriptora (ben al contrari, hi estic relligada, de manera gairebé religiosa com la mateixa paraula re-ligió indica), considerava que Raymond Williams tenia tota la raó.

Així, quan el pare em sentia dir que alguna cosa de l’entorn era hermosa, em mirava i deixava anar: “Ja no ets d’aquí, filla”. I em tancava la boca, com una làpida verbal. Però ara sé que no és cert: continuo sent d’aquell paisatge. Que tots som japonesos o que ho hauríem de ser respecte del paisatge. Per això, al meravellós llibre de Williams sobre el camp i la ciutat en tant que espais de creació de la cultura occidental li he afegit la noció del paisatge com allò que ens permet, de vegades millor que res més, veure per on van els trets en el present.

Sí, el paisatge permet ensumar tantes coses del present i del futur. Per més que diguem que no n’hi ha, n’hi haurà, de futur. Ja veurem quin, però n’hi haurà. Potser ja hi som.

En definitiva, i aquí volia arribar: No s’hi val més, a parlar del paisatge com a distància social que només es pot permetre un observador desvagat perquè ja hem vist quins rèdits ens ha donat aquest ull aliè al paisatge: especulació de la terra i de la zona costera, corrupció de les administracions, màfies de la construcció, abús de la mà d’obra migrant, destrucció de la tradició agrícola i de la tradició industrial, alienació dels indígenes al camp com a la ciutat. I finalment la bombolla immobiliària i l’obra pública entesa com a bombolla de negocis.

Sí, el paisatge contemporani és sovint destrucció entre nosaltres. Caldrà doncs aplicar la noció de Raymond Williams de l’estructura del sentir—un camp de possibilitats on emergeix allò nou—des de la perspectiva de Tetsuro Watsuji: “En el clima i el paisatge l’ésser humà es descobreix a si mateix.”

Aquesta podria ser una bona guia per acarar el paisatge industrial. Fer-ho des d’Igualada té sentit, perquè, en la contemporaneïtat, ara, allò que passa a les capitals, a la gran ciutat, ha passat abans al camp i a les ciutats intermèdies com Igualada.

*******

Els paisatges parlen si els sabem sentir, diuen els ambientalistes, geògrafs i tota mena de cors sensibles a la memòria de l’espai, sigui natural, rural, urbà, industrial o periurbà. En efecte, els paisatges parlen—i no tant sols des de la seva bellesa i poder d’evocació o des de la nostàlgia del temps que recullen, sinó també des de la destrucció. Massa sovint, entre nosaltres, ho fan des de la destrucció. I així, doncs, també ens parlen des d’una fonda necessitat de protecció, de protecció de la vida humana.

*****

Anem doncs al paisatge industrial. Mentre preparava aquestes ratlles, he fet diverses vegades –en cada direcció—el recorregut Barcelona-Igualada-Barcelona, anant i tornant de Saidí. He fet el recorregut en cotxe. Mentre passo per l’autovia els ulls reposen sobre un paisatge natural, així en diem. Un paisatge de fet rural, treballadíssim per la mà humana (primera confusió).

Un paisatge que estic a punt de qualificar de prehistòric, anterior al temps, que és l’efecte que em fa veure arbres i boscanes, terres conreades, campanars d’església de tant en tant i fins gasolineres, no paisatge prehistòric en el sentit de les coves sinó unes formes i un tipus de vida que m’acompanyen des de sempre, com les carenes de Montserrat. Anteriors a l’autovia i al túnel del Bruc.

També és un paisatge industrial, segons com.

Sí, potser ho és, potser el paisatge rural i l’industrial es fonen, no com s’han fos en la història sinó en les formes contemporànies amb què el mercat acara l’espai urbà i l’espai rural. El paisatge rural no és el paisatge natural sinó el treballat per la ruralia, i aquesta ruralia no pot ser desvinculada de les transformacions urbanes que la relliguen en autovies, autopistes i túnels amb les capitals i entre les mateixes poblacions rurals. Igualada, aquí, mateix, en sap un niu d’aquestes transformacions del paisatge.

Tinc la convicció, més i més arrelada, que això que anomenem paisatge industrial ens envolta pertot. Potser plantejo barrabassades, em dirà el geògraf Nogué. Però és que el nou paisatge rural, per dir-ho així, el paisatge sovint periurbà, especialment aquell que en els espais intersticials entre el camp i la ciutat va a parar tot allò que la ciutat no vol, està canviant radicalment el paisatge rural.

Els abocadors acaben amb el paisatge rural, com abans ho han fet les papereres, les granges d’animals construïdes de qualsevol manera i com, certament, ho han fet els fertilitzants industrials durant dècades, malbaratant rius i cels. Han transformat i transformen, any rera any, el paisatge i la cultura d’amples zones rurals en un paisatge industrial de la pitjor categoria.

¿O no són paisatge industrial, els abocadors?

¿Què en farem, de la indústria rural?

¿Té límits, el paisatge industrial?

Perquè està clar que, fet i fet, considerem paisatge industrial el del passat industrial, el de l’era industrial. Aquell que recull la nostàlgia de la indústria, permeteu-me que ho digui així. Per això és bàsic, al meu entendre, que totes les intervencions, tan necessàries, de protecció d’aquests paisatges evitin les mistificacions romàntiques, i amb aquesta reflexió acabaré. Tinc moltes ganes de veure aquesta tarda el barri del Rec, de la mateixa manera que m’alegra l’existència del Museu de la Pell. Perquè allò que els paisatges industrials apleguen és alguna cosa més que el paisatge. Reuneixen també la història i, com deia abans, la memòria de tantes generacions.

Una memòria que encara som a temps de reunir, que no quedi embalsamada sinó vivificada gràcies a la veu dels coetanis supervivents. És un exemple. Com s’ha fet en d’altres ocasions, hem de trobar la manera que es facin les necessàries activitats al voltant dels paisatges industrials, com ara el del barri del Rec igualadí. Sense por al passat, afrontant les seves veritats. Evitar la mistificació és imprescindible, i en això el paisatge sempre ajuda perquè és la prova del nou per excel·lència, la que més ens confronta a la percepció que tenim sobre el visible. El paisatge no enganya, el paisatge industrial tampoc. Com tot paisatge, el paisatge industrial ens parla, si el sabem sentir i no tenim por ni d’allò que ens recorda ni d’allò que ens demana: que no el deixem morir.

¿Com fer que no morin? Amb usos nous. De fet, el futur dels nostres paisatges es dibuixa segurament així, en els usos nous. Diuen els estudiosos que els paisatges, erigits en patrimoni col·lectiu, han esdevingut una palanca de desenvolupament local i una divisa de reunió per als individus que volen compartir valors comuns i implicar-se localment. Així ha estat per exemple a França i així seria bo que fos aquí.

Uns usos nous que configuren l’actual estructura del sentir, l’emergència de coses noves, algunes de les quals estan apareixent gràcies precisament a la cura i la protecció del paisatge, també de l’industrial.

Igualada, maig de 2013

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: